(Transcripció del discurs fet a l’acte civil dels 10 anys de l’Hospital d’Igualada)
Molt bona tarda a tothom. Moltes gràcies, president del Consorci Francisco Javier Niño i gerent Ferran García, per la invitació a participar en aquest acte dels 10 anys de l’Hospital d’Igualada. Gràcies per convidar-me a posar aquesta mirada externa que, com a periodista, puc donar. Vull compartir amb vosaltres diferents reflexions sobre què ha suposat per Igualada l’Hospital. Vull obrir el zoom sobre les repercussions que ha tingut més enllà de l’àmbit sanitari i de l’atenció a la salut dels igualadins i igualadines. Continua llegint
Bona nit. El Pere Vives me l’estimo moltíssim; hi vaig ser 6 anys, des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat i, per tant, és un honor poder participar en aquesta cerimònia de graduació, aquí a la Sala d’Actes. Així que moltes gràcies per haver-me convidat. Us vull parlar de tres coses: què és per mi l’institut, quins aprenentatges he tret de la meva etapa aquí i sobre el que us toca fer a partir d’ara, de com encarar aquest futur que se us obre al davant. 
Aquest mes de gener ha fet 25 anys de la constitució del primer govern d’esquerres d’Igualada des de la recuperació de la democràcia amb Jordi Aymamí al capdavant i la coal·lició del PSC, ICV i ERC. El 7 de gener del 1992 la ciutat va engegar una etapa de canvi i transformació després de més de 12 anys de governs conservadors. Una etapa que, més tard, va tenir continuïtat amb l’Entesa per Igualada i que segurament s’hagués precipitat a l’any 1979 si no hagués sigut per aquells 27 vots de diferència que van donar la victòria a la CiU de Manuel Miserachs i van impedir l’arribada del PSC d’Antoni Dalmau al govern. Així que la transformació que moltes ciutats van obrir una vegada arribada la democràcia, a Igualada es va fer esperar fins al 1992. Només cal passejar per la ciutat que tenim avui per comprovar-ho. 
Quan caminem per la ciutat sempre és bo fer-ho situant la vista uns metres enllà per descobrir noves coses i fixar-nos en allò que, potser per quotidià, ens passa per alt. I si fem una d’aquestes mirades, podrem veure la riquesa que tenim pel fet de viure en una conca, la Conca d’Òdena. Quina és aquesta riquesa? Doncs que sempre tenim verd a l’horitzó. El nostre teló de fons és, sempre, un paisatge. Tot recorrent l’avinguda de Barcelona des de l’avinguda Balmes, tot baixant les escales mecàniques del carrer de Sant Magí, tot anant al Rec des de qualsevol dels carrers que hi porten o tot voltant per les Comes, Set Camins, Poble Sec o altres barris de la ciutat, sempre trobarem verd al fons. 
El ple de l’Ajuntament d’Igualada ha demanat que la Generalitat catalogui el Cementiri Nou de la ciutat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). És una bona iniciativa que dotarà l’obra d’Enric Miralles i Carme Pinós d’una catalogació que ja tenen la Basílica de Santa Maria, les portalades medievals, l’Ermita de Sant Jaume i la Igualadina Cotonera. A proposta d’un conseller amb sensibilitat per la cultura com és Santi Vila, la ciutat ha fet aquest pas que esperem que sigui correspost per la Conselleria que encapçala el mateix Vila. Ara bé, crec que la Generalitat no hauria de donar la catalogació de BCIN al Cementiri fins que la ciutat no aprengui a tractar-lo com a tal. I, en aquest sentit, hi ha deures a fer. 
Finalment Igualada ha quedat inclosa dins l’àmbit de la Vegueria del Penedès després que aquest estiu el Parlament inciés els tràmits per fer-lo efectiu. Tal i com va passar amb l’adhesió a la Catalunya Central, aquest pas s’ha fet sense debat públic a la ciutat. Sense analitzar pros i contres i sense explicar si aquesta és la nostra millor ubicació mirant el futur a 25 anys vista. De moment, en aquest debat hi ha un guanyador: Vilafranca del Penedès, que sap que sense el concurs d’Igualada la seva vegueria no hagués prosperat. També hi ha un altre guanyador: Manresa, que no ha notat gens ni mica la desvinculació d’Igualada de la Catalunya Central. I Igualada què? Hi perd o hi guanya? 
A les portes de la celebració de Tots Sants des de L’Enllaç dels Anoiencs proposem una visita guiada pel Parc Cementiri Nou d’Igualada. Es tracta d’un espai referent per arquitectes d’arreu del món però força desconegut pels igualadins i anoiencs. El conjunt arquitectònic amaga un constant diàleg entre la vida i la mort amb l’entorn natural i els elements construïts com a protagonistes. És un recorregut carregat de simbologia i metàfores. En definitiva, és un espai carregat de poesia on la llum i les ombres creen una atmòsfera evocadora.
Els agents polítics i socioeconòmics d’Igualada s’han unit per demanar que l’Oficina Liquidadora de Tributs es quedi a la ciutat en el disseny de la nova Agència Tributària de Catalunya que està fent el govern de la Generalitat. No entraré a valorar el foc d’encenalls que han mantingut CiU i ERC aquests dies al respecte, tot i formar part de Junts pel Sí i governar junts a la Generalitat, ni tampoc el fet que els partits de l’oposició no fossin convidats a la foto, tal i com ha explicat la CUP. Tot això donaria per un altre article. El que vull destacar és que hi hagut una foto conjunta dels agents polítics amb els socioeconòmics.
Ja ha fet un mes de la malaurada mort del jove futbolista igualadí de 24 anys, Gabriel Pérez, a causa d’una apendicitis mal diagnosticada a l’Hospital d’Igualada. Amb aquest fet tràgic del 22 d’agost vam arribar a la recta final de l’estiu, just el dia en el qual començava la Festa Major de la ciutat. Coincidència agredolça. Des d’aleshores la família està demanant una resposta de què va passar i del perquè no va ser fins a la tercera visita a urgències que es va detectar el motiu del mal de panxa del seu fill. Fins ara l’única explicació pública que hem escoltat és que “s’està investigant”. Quan els mitjans de comunicació hem preguntat, la resposta de l’Hospital i del departament de Salut de la Generalitat és “s’està investigant”. I d’aquí no aconseguim passar. 
Igualada ha viscut, durant quatre dies, la màgia de l’European Balloon Festival. Una quarantena de pilots vinguts d’arreu del món han participat del certamen que, enguany, ha celebrat la vintena edició. Sense cap mena de dubte és un festival consolidat i referent a la nostra ciutat però alhora, i ho diuen públicament els membres de la mateixa organització, és un festival “estancat”. Per tant, superades les primeres 20 edicions, Igualada hauria d’entomar el repte de saber què n’ha de fer del seu festival de globus. 
jordicuadrasoliva.wordpress.com 